Òbviament Rablaci no té exposicions a Cuba o a Portugal per la qualitat de les seues peces, són premis que li atorga sa mare, supose que per ser un bon xic i no clavar-se en els xanxullos familiars o per el concepte que es tatuaven els militars "amor de madre". Rablaci a banda és utilitzat com a moneda de canvi. La gent que està clavada dins del món de l'art ho te clar i sense dubtar de que siga bon xic, sa i amable es jugaria el dit gros de la ma dreta afirmant que les seues obres, en aquestos moments, no són dignes de estar a cap museu, es pot dir que no té mèrits, o be, té un mèrit, ser fill de Rafael Blasco i de Consuelo Ciscar, un mèrit que ningú més pot tindre la sort de compartir.
La gent que no té idea de l'art o la gent del gremi que recolza aquestes actuacions, poden pensar per a defendre-ho: "La seua obra serà bona, una dona que treballa dirigint un museu no es pot jugar el seu càrrec oferint mals productes, encara que siguen del seu fill, ja tindrà més temps quan el xic millore" Naturalment, és aquesta una visió simplista del problema. A la gent d'aquest tipus, no l'importa ofegar el futur del seu fill per un present idíl·lic, vull dir, ara pot ser Rablaci estiga exportant la seua obra, mostrant-la per tot arreu, però què passarà després? Sa mare algun dia deixarà d'ocupar el càrrec que òbviament no mereix i el descrèdit que està provocant al seu fill és permanent. Aquest tipus de gent, per haver-ho tingut sempre molt fàcil no solen pensar en el seu futur i les seues motivacions són purament egoistes, també pot ser un altre motiu. Bo, tornant al tema, la gent ben pensada pot defendre'l i la gent desconeixedora de la situació pensar que si la seua obra s'exposa en tants llocs pot ser per:
- El seu valor artístic: Suposa una evolució en les maneres d'expressió del món de l'art.
- La seua qualitat conceptual: Les coses que diu mai s'havien plantejat de la manera que ell ho fa.
- Millories tècniques: Tal vegada no diu res interessant però la tècnica emprada és una millora fonamental per al futur de l'art, com podem pensar del op-art va ser per al món de la publicitat.
- Valor econòmic: Cap punt dels anteriors, però visualment entra; és el que podríem dir un objecte decoratiu per el que gent amb diners pagaria be.
La gent que no té idea de l'art o la gent del gremi que recolza aquestes actuacions, poden pensar per a defendre-ho: "La seua obra serà bona, una dona que treballa dirigint un museu no es pot jugar el seu càrrec oferint mals productes, encara que siguen del seu fill, ja tindrà més temps quan el xic millore" Naturalment, és aquesta una visió simplista del problema. A la gent d'aquest tipus, no l'importa ofegar el futur del seu fill per un present idíl·lic, vull dir, ara pot ser Rablaci estiga exportant la seua obra, mostrant-la per tot arreu, però què passarà després? Sa mare algun dia deixarà d'ocupar el càrrec que òbviament no mereix i el descrèdit que està provocant al seu fill és permanent. Aquest tipus de gent, per haver-ho tingut sempre molt fàcil no solen pensar en el seu futur i les seues motivacions són purament egoistes, també pot ser un altre motiu. Bo, tornant al tema, la gent ben pensada pot defendre'l i la gent desconeixedora de la situació pensar que si la seua obra s'exposa en tants llocs pot ser per:
- El seu valor artístic: Suposa una evolució en les maneres d'expressió del món de l'art.
- La seua qualitat conceptual: Les coses que diu mai s'havien plantejat de la manera que ell ho fa.
- Millories tècniques: Tal vegada no diu res interessant però la tècnica emprada és una millora fonamental per al futur de l'art, com podem pensar del op-art va ser per al món de la publicitat.
- Valor econòmic: Cap punt dels anteriors, però visualment entra; és el que podríem dir un objecte decoratiu per el que gent amb diners pagaria be.
Una observació detinguda de les obres de Rablaci (també aplicable a Ripollés) ens farà vorer que ningun dels punts anteriors es compleix en les obres ja mencionades.
A banda de tot açò, ens trobem el món dels concursos d'art. Concursos en el que els joves (o no tan joves si observem sobre tot els concursos de pintura ràpida) presenten les seues obres i segons siguen escultura, pintura, foto o vídeo opten a obtindre un bon premi o un premi que pareix de broma, parle als concursos de vídeo o foto. En aquestos concursos el jurat, vaig a generalitzar, està format per un parell d'artistes, algun galerista i crític d'art i regidors de cultura de l'ajuntament organitzador. Ací és on entra amb força la suplantació de la identitat i la còpia. Presentant obres de Rablaci (o Ripollés, que és encara més conegut, sobre tot per la gent de Castelló, on este home ha fet molta amistat amb Fabra) es pot sembrar un germe crític dins dels propis ajuntaments, "desencadenar un procés de comunicació" intern, entre galeristes i artistes, que es suposa que coneixen cóm està el "percal" i els regidors públics. Estos regidors, amb molta seguretat, no tindran en compte l'obra còpia de Rablaci i segurament els pareixerà horrible (estèticament i conceptualment), provocant reaccions polítiques que valdria la pena conèixer. Jo imagine comentaris després entre gent del partit comentant que cada vegada les obres són pitjor i posant com exemple els arbres morts de "Rablaci".
Ara val la pena pensar altra cosa, cóm de còpia té que ser l'obra? Per motius econòmics i d'accessibilitat no crec que faja obres idèntiques als tarongers morts i de l'inrevés de Rablaci, he pensat en utilitzar branques que em trobe al carrer o a les muntanyes del meu poble i copiar la estructura de la següent obra de Rablaci:
Realment, l'obra seria una paròdia, les cadenes puc substituir-les per gomes elàstiques i els claus per xinxetes. També considere que una paròdia provocaria una concepció mes justa cap a aquestes obres: jocs infantils trets de context per una mare massa consentidora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada