si no ens podíem permetre el luxe de la vanitat? L'home és un animal
fatu, l'únic - dins l'escala zoològica - que té la possibilitat de ser-ho.
Tot ho fem per vanitat. La mateixa ambició, si es proposa un fi
intel·ligible, és aquest: no el poder, la riquesa, ni la fama,
ni el respecte, sinó el poder, la riquesa, la fama, el respecte, en la
mesura que justifiquen la nostra presumpció. Cadascú en la seva
òrbita, i segons les seves forces, intenta procurar-se una vanitat
satisfeta. Hi ha qui s'ho procura pel camí de la humilitat i tot. Es tracta
de ser important: a l'oficina, a l'acadèmia, entre el veïnat, sobre
el paper dels diaris, en les xafarderies de la gent. És la gran manera
que ha trobat l'home - l'individu, potser l'individu individualista - de
passar l'estona agradablement. L'estona o - si voleu - la vida.
Que tot és una mateixa cosa.”
FUSTER, Joan. “Diccionari per a ociosos”
Andy Warhol parlava dels 10 minuts de fama que ens corresponen a cada ciutadà, clar, ell es referia als 10 minuts televisats, al nostre dret a ser reconeguts, encara que fora només per deu minuts al medi de comunicació amb més visibilitat del seu moment. La societat ha avançat molt en aquest dret, ara tenim dret a tindre una vida amb una presència constant al medi de comunicació més públic i accessible de tots: Internet. Una accessibilitat que hem desaprofitat i que únicament em emprat per a engrandir la nostra vanitat.
Una primera fase de la nostra escalada a la representativitat a la xarxa va ser el msn i d'una manera més pràctica, per ser més pública, les comunicacions via Irc. Són medis de comunicació semi-privats, sobre tot el msn, en els quals es pot acceptar amb qui volem tindre la possibilitat de relacionar-nos. El irc és més obert perquè existeixen grups on es pot xerrar de manera col·lectiva, encara que es tinga la possibilitat de fer grups tancats i limitar els usuaris que tenen accés. No obstant, són medis en els que el que prima és el text escrit, la imatge passa a segon pla o directament no existeix. Va haver un moment en el que tothom fèiem ús d'aquestos programes, quan de sobte, aparegueren noves maneres de comunicació, pàgines web d'emmagatzematge d'imatges com fotolog o flickr, en els quals els usuaris ja no tenen que escriure per a contar cóm es troben, només és necessària una imatge. Aquestes pàgines van suposar un pas decisiu per al moment actual de comunicació via web, un pas per a la sacralització de la imatge i una pujada més a l'escaló de la vanitat. Un pas de sacralització contrari al que plantejava W. Benjamin al seu llibre "L'obra d'art en la època de la seua reproducció mecànica", en la que defenia que el fàcil accés a la reproducció li llevaria "l'aura" a les imatges i les arrimaria més a la societat civil.
La presència de la imatge canvia moltes coses, ha sigut una evolució cap a un narcisisme via electrònic, un oferir imatges preseleccionades mostrant la nostra millor cara. Les noves xarxes socials (facebook, twitter, tuenti, etc) són xarxes semi-privades de lliure accés per a tothom en les que els usuaris publiquem informació personal de manera constant; informació personal formada per imatges i text, en el que s'inclouen esdeveniments pròxims i passats, els nostres gustos i preferències, ideologia política i religiosa, etcètera.
La xarxa social és una moda i ha canviat el dret a la fama del que parlava Warhol, aquest ha sigut substituït per una necessitat d'estar on es pot trobar la fama. Estem al món digital i emmagatzemem contactes, fem col·lecció de persones i mostrem la nostra cara més superficial per a agradar a tothom i que així puga continuar pujant el nostre nivell de popularitat. El nostre comportament a la xarxa seria del que s'anomena políticament correcte, però tal vegada és millor anomenar-lo políticament complaent, complaent amb la gent amb la que ens relacionem.
Òbviament no anem a mostrar la nostra cara més desagradable (a no ser que eixa siga la imatge que volem donar, tot depèn), no importa el contingut, importa el continent. Aquestes noves ferramentes de comunicació ens fan ser i comportar-nos d'aquesta manera, ens fa ser partícips d'una societat digital i auto-reivindicar-nos com a part de la societat esmentada, estic ací i tens que escoltar-me. El problema és que no aprofitem les possibilitats, fem un ús irresponsable i buit de contingut social, només mostrem imatges buides, unes imatges buides que emprem per a representar-nos de manera artificial. No som nosaltres els que estem al món virtual, som un personatge de ficció basat en nosaltres mateix. Aleshores, si oferim una imatge fictícia a aquest nou món virtual i si existiren els llibres d'història, tal com els coneguem nosaltres, d'aquesta realitat el que obtindríem seria una perdurabilitat – també – fictícia. Per una banda, aquest fenomen pot ser interessant perquè ens permet (re)configurar la Història, en oposició a la història clàssica que sempre ha estat formada per successos de personalitats individuals, d'aquest mode imposem la nostra presència, un presència que es pot considerar d'alguna manera col·lectiva per formar part d'una xarxa social, però estem fent-ho d'una manera errònia. La nostra versió, necessàriament podria forçar el canvi, però malauradament aquest principi de canvi és absorbit pel sistema, un sistema propagandístic, un sistema de l'ús immediat i de la ximpleria, no oferisques complicació o no et van a seguir i no seràs famós, sigues una imatge ximple, còmoda i agradable per a la vista, aquest és de moment el primer pas de les xarxes, encara que tot açò n'és una generalització i sempre trobarem exemples que desmuntarien el text. No obstant, deuríem plantejar-nos quin ús fem de les xarxes socials i fins on volem arribar, volem actuar com a gent responsable i oferir informació d'alta qualitat o volem ser un objecte propagandístic més, cadascú que elegisca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada