Quan acabe el projecte de JO TAMBÉ VULL SER FILL DE CISCAR he de parlar amb Consuelo Ciscar per a que em torne tots els originals que estic enviant-li per correu, feu-me memòria.

Lo crudo y lo cocido

Nou projecte en camí. Tractant el tema de l'ocultació de la informació i les ciutats com a marca. El projecte tindrà bloc propi, estic corregint i preparant-lo.

Encara que no estic actualitzant el bloc tot el que voldria, continue treballant amb els projectes i maquinant noves idees (que arreplegue a la meua llibreta de dormir)

D'ara en davant podeu seguir el procés de Jo també vull ser fill de Ciscar al blog del treball.

Maduresa política espanyola

Les eleccions democràtiques deixen veure algunes coses a banda dels resultats electorals. La funció democràtica del ciutadà no es veu limitada a deixar una papereta a una urna amb el seu partit polític preferit o amb el que més afinitat ideològica presenta. Al cap i a la fi és aquesta una manera molt limitada de mostrar la voluntat del poble i els ciutadans tenim que prendre altres mesures per a fer-nos sentir.

Els partits polítics es promocionen amb força fent ús de tots els medis de comunicació possibles: fan cartells, adhesius, publicitat als diaris i televisió, mítings, etcètera. El pobre habitant d'una gran ciutat es veu atacat per tota aquesta informació, informació amb la que pot no estar d'acord o que odia, directament i que s'afegeix a la informació que rep constantment del carrer. Supose que aquesta situació, nova, per no ser un fet que es done de continu, però al mateix temps coneguda, per ser cíclica i reiterativa dins del seu cicle, provoca a l'espectador una gran sensació de frustració i angunia, amb una necessitat irrefrenable de normalitzar la situació, una normalització que passa per l'intent de fer-los desaparèixer raspant-los, dibuixant damunt o negant-los amb una gran ics.

Passejant pel carrer ens podem trobar mostres d'aquestes explosions del sentiment anguniós i navegant per la web amb comentaris ferotges als fòrums d'Internet.

Maduresa política espanyola és un projecte de recopilació d'imatges d'actes realitzats contra cartells de diferents polítics i un recull de missatges a Internet del que es podrà trauré una infografia amb tables explicatives sobre situacions polítiques que hagen provocat aquestes accions i percentatges tractant la idea de quin és el partit polític que més cartells té al carrer i que més actes de subversió ha patit.

carta

Nova carta per a Consuelo, com sabeu la podeu veure al blog del projecte.

Preparant la presentació oral del projecte per al dilluns, el projecte encara està en marxa i crec que durarà una bona temporada.

Reflexions

Què passaria si hi haguera una organització artística universitària a Altea que defenguera "la sort" de Rablaci? Què lluitara per demostrar que Ciscar és bona directora de l'IVAM i què el museu ha millorat considerablement des de que va començar la seua gestió? Què passaria si gent molt important del món de les belles arts, no tenen perquè ser persones reals, s'interessaren pel tema i donaren la seua opinió? Què passaria si aquesta organització començara a fer-se sentir als diferents medis de comunicació que parlen d'art i diaris provincials? Podria passar? Es pot fer una mentida tan gran?

carta

Per fi, podeu vorer la primera carta a Consuelo al blog del projecte

Hooligans del arte

Un text antic, al menys té un any, que m'he trobat de casualitat al googledocs, segurament l'escriuria borratxo:


Hooligans del arte

- Los museos no son un simple centro de contemplación, a los museos no se va a culturizarse ni a aprender, no se respetan las normas de conducta y los agentes de seguridad son una mera comparsa, un trámite.

- En los museos el silencio oprime, aburre y desorienta.

- La iluminación en los museos es ineficaz en la mayoría de los casos, excesiva en otros.

- La gente no va a los museos porque no hay camareras en topless sirviendo cerveza.

- Ya basta de personas serias y sesudas, de no poder tocar la pintura o la escultura. El arte pide participación, violencia y radicalidad.

- A un museo solo se puede acudir borracho, con ganas de armarla. Claramente hay museos mejores que otros, el que a nosotros nos gusta es el mejor, el resto son basura y sus seguidores, de haberlos, sólo merecen la muerte. Si los museos enemigos no tienen seguidores es muestra clara de una mala gestión cultural.

- Estamos dispuestos a pegarnos por nuestro Museo, sobre todo contra la gente partidaria de otros museos.

- Animaremos las exposiciones en nuestro museo, acudiremos en masa a las inauguraciones y armaremos toda el ruido posible.

- A través de estas acciones conseguiremos que la gente vuelva a creer en el arte, nuestro arte, un arte directo y etílico. Sin medias tintas.

Tinc escrita una carta per a Ciscar, demà l'envie per correu ordinari a l'IVAM. Crec que no vos interessa el contingut (és personal entre ella i jo, però se'l podeu imaginar) així que només penjaré fotos del sobre, tot açò ho podreu començar a veure al blog del projecte, a partir de demà.

cartell

Açò és una primera versió del cartell, la lletra no és adecuada. Buscaré ajuda "adulta". De moment, és el que hi ha:

Narcisisme en format 2.0

“¿Què seria de la nostra vida, del nostre viure quotidià i mediocre,
si no ens podíem permetre el luxe de la vanitat? L'home és un animal
fatu, l'únic - dins l'escala zoològica - que té la possibilitat de ser-ho.
Tot ho fem per vanitat. La mateixa ambició, si es proposa un fi
intel·ligible, és aquest: no el poder, la riquesa, ni la fama,
ni el respecte, sinó el poder, la riquesa, la fama, el respecte, en la
mesura que justifiquen la nostra presumpció. Cadascú en la seva
òrbita, i segons les seves forces, intenta procurar-se una vanitat
satisfeta. Hi ha qui s'ho procura pel camí de la humilitat i tot. Es tracta
de ser important: a l'oficina, a l'acadèmia, entre el veïnat, sobre
el paper dels diaris, en les xafarderies de la gent. És la gran manera
que ha trobat l'home - l'individu, potser l'individu individualista - de
passar l'estona agradablement. L'estona o - si voleu - la vida.
Que tot és una mateixa cosa.”

FUSTER, Joan. “Diccionari per a ociosos”

Andy Warhol parlava dels 10 minuts de fama que ens corresponen a cada ciutadà, clar, ell es referia als 10 minuts televisats, al nostre dret a ser reconeguts, encara que fora només per deu minuts al medi de comunicació amb més visibilitat del seu moment. La societat ha avançat molt en aquest dret, ara tenim dret a tindre una vida amb una presència constant al medi de comunicació més públic i accessible de tots: Internet. Una accessibilitat que hem desaprofitat i que únicament em emprat per a engrandir la nostra vanitat.

Una primera fase de la nostra escalada a la representativitat a la xarxa va ser el msn i d'una manera més pràctica, per ser més pública, les comunicacions via Irc. Són medis de comunicació semi-privats, sobre tot el msn, en els quals es pot acceptar amb qui volem tindre la possibilitat de relacionar-nos. El irc és més obert perquè existeixen grups on es pot xerrar de manera col·lectiva, encara que es tinga la possibilitat de fer grups tancats i limitar els usuaris que tenen accés. No obstant, són medis en els que el que prima és el text escrit, la imatge passa a segon pla o directament no existeix. Va haver un moment en el que tothom fèiem ús d'aquestos programes, quan de sobte, aparegueren noves maneres de comunicació, pàgines web d'emmagatzematge d'imatges com fotolog o flickr, en els quals els usuaris ja no tenen que escriure per a contar cóm es troben, només és necessària una imatge. Aquestes pàgines van suposar un pas decisiu per al moment actual de comunicació via web, un pas per a la sacralització de la imatge i una pujada més a l'escaló de la vanitat. Un pas de sacralització contrari al que plantejava W. Benjamin al seu llibre "L'obra d'art en la època de la seua reproducció mecànica", en la que defenia que el fàcil accés a la reproducció li llevaria "l'aura" a les imatges i les arrimaria més a la societat civil.

La presència de la imatge canvia moltes coses, ha sigut una evolució cap a un narcisisme via electrònic, un oferir imatges preseleccionades mostrant la nostra millor cara. Les noves xarxes socials (facebook, twitter, tuenti, etc) són xarxes semi-privades de lliure accés per a tothom en les que els usuaris publiquem informació personal de manera constant; informació personal formada per imatges i text, en el que s'inclouen esdeveniments pròxims i passats, els nostres gustos i preferències, ideologia política i religiosa, etcètera.

La xarxa social és una moda i ha canviat el dret a la fama del que parlava Warhol, aquest ha sigut substituït per una necessitat d'estar on es pot trobar la fama. Estem al món digital i emmagatzemem contactes, fem col·lecció de persones i mostrem la nostra cara més superficial per a agradar a tothom i que així puga continuar pujant el nostre nivell de popularitat. El nostre comportament a la xarxa seria del que s'anomena políticament correcte, però tal vegada és millor anomenar-lo políticament complaent, complaent amb la gent amb la que ens relacionem.

Òbviament no anem a mostrar la nostra cara més desagradable (a no ser que eixa siga la imatge que volem donar, tot depèn), no importa el contingut, importa el continent. Aquestes noves ferramentes de comunicació ens fan ser i comportar-nos d'aquesta manera, ens fa ser partícips d'una societat digital i auto-reivindicar-nos com a part de la societat esmentada, estic ací i tens que escoltar-me. El problema és que no aprofitem les possibilitats, fem un ús irresponsable i buit de contingut social, només mostrem imatges buides, unes imatges buides que emprem per a representar-nos de manera artificial. No som nosaltres els que estem al món virtual, som un personatge de ficció basat en nosaltres mateix. Aleshores, si oferim una imatge fictícia a aquest nou món virtual i si existiren els llibres d'història, tal com els coneguem nosaltres, d'aquesta realitat el que obtindríem seria una perdurabilitat – també – fictícia. Per una banda, aquest fenomen pot ser interessant perquè ens permet (re)configurar la Història, en oposició a la història clàssica que sempre ha estat formada per successos de personalitats individuals, d'aquest mode imposem la nostra presència, un presència que es pot considerar d'alguna manera col·lectiva per formar part d'una xarxa social, però estem fent-ho d'una manera errònia. La nostra versió, necessàriament podria forçar el canvi, però malauradament aquest principi de canvi és absorbit pel sistema, un sistema propagandístic, un sistema de l'ús immediat i de la ximpleria, no oferisques complicació o no et van a seguir i no seràs famós, sigues una imatge ximple, còmoda i agradable per a la vista, aquest és de moment el primer pas de les xarxes, encara que tot açò n'és una generalització i sempre trobarem exemples que desmuntarien el text. No obstant, deuríem plantejar-nos quin ús fem de les xarxes socials i fins on volem arribar, volem actuar com a gent responsable i oferir informació d'alta qualitat o volem ser un objecte propagandístic més, cadascú que elegisca.

Mapa de coses interculturals valencianes (Vers. 1.5)

Ja mostre al mapa tota la informació que he pogut trobar a internet sobre l'IVAM i les seues relacions. Ara estic treballant en l'aspecte gràfic, necessite que siga més comprensible, hi ha massa informació en molt poc espai. També estic pensant cóm relacionar les institucions crítiques amb el museu.

explorant el levante i ex-amics

Levante:
notícia 1 notícia 2 notícia 3 notícia 4 notícia 5 notícia 6

Ex-amics:
text01 text02 text03

Estes notícies i algunes més ja estan incloses al mapa conceptual, que es pot dir que ja està complet, el cap de setmana espere poder publicar-lo per a imprimir-lo la pròxima setmana.

També tinc preparats ja els dissenys per als cartells sobre preus de l'IVAM.

Hi ha tanta merda als escalons de l'IVAM que és difícil no xafar-la.

Mapa de coses interculturals valencianes (Vers. 0.5)

De moment, així va el mapa conceptual, cada vegada vaig trobant més enllaços i és va complicant la trama:

(Continuarà...)

efímer

Vinc de passar les vacances a Cuenca, allí he anat a vorer l'exposició de la Fundació Juan March. La exposició temporal és de Giorgio Morandi, no m'ha agradat massa, eren aiguaforts i aquarel·les i per a mi aquest treball no és tant interessant com els seus bodegons a l'oli. La part que m'ha motivat ha sigut la de pintura abstracta, més concretament les obres de Fernando Zóbel. La manera cóm va pintar els paisatges, com si el temps els haguera fet desaparèixer, només sobrevivint la pintura. Fa uns anys vaig pintar un retrat de mon pare que volia parlar més enllà de la aparença física; tractava el pas del temps, el canvi i la seua força. El quadre és el següent:

Aquest treball formava part del meu projecte en el que parlava de la identitat, la necessitat de presència i la durabilitat de les nostres accions. Veient a Zóbel entenc que em vaig quedar massa lluny de poder expressar el que volia i he decidit tornar a començar aquest projecte, aplicant el que he aprés amb aquesta exposició i treballant els colors com ho feia Zóbel (a l'exposició també es mostren els seus diaris i proves de color). Pròximament aniré mostrant pintura, probes i escrits al voltant del tema de la identitat i la presència.

S'ha ampliat la bibliografia amb la introducció del concepte mapa radical.

És molt interessant vorer totes les relacions que envolten el cas Rablaci i les coses de la política intercultural valenciana.